El meu pare era bàsicament
una bona persona, i com va dir algú, amb un cor que no li cabia en el seu pit. Insegur, poruc, i dominat mentre va viure per la seva mare. Donava
sempre un aire de simpatia, i de desprendiment. Com va dir algú també; era el amic dels nens, que eren qui millor s'ho passàvem amb ell. Ell ho donava tot inclús la seva salut
per els demes , tal vegada per oculta la seva pròpia por o inseguretat. El
donar era un escut on ell es refugiava.
No va ser home de
amistats, ni de tenir-ne ni de conservar-ne. El regalava coses, es feia el esplèndid,
el simpàtic, i es feia notar. Ell es donava a si mateix, i si podia donar un cop de ma; el
donava sempre, però això passava
desapercebut, per el que regalava materialment. Crec que en massa ocasions el
seu despreniment, el feia veurà a ulls
dels altres com una persona massa prepotent o creguda, i no el prenien
seriosament.
Va passar molts
temps difícils a la guerra i a la postguerra a l'infante-sa i joventut. Un matrimoni que va ser un equivocació
tan per part d'ell com de la meva mare. I molta feina en el transcurs de la
seva vida sobre les seves espatlles. Molta feina que en cap moment es va veurà
agraïda per una bonança econòmica i un agraïment. Feina que va ocasionar quan
va tindre negoci(casi tota la vida). Que tothom li prengués el pel, i a sobra
el que quedava malament era ell.
Els anys mes
feliços de feina van ser els 6 últims que va estar de xofer de la Generalitat.
Va ser una feina que li donava la ocasió de sentir-se important i anar ben
vestit. Ell o donava tot com en el resta de feines, però a diferencia de les
altres aquí rebia ordres, i a final de mes uns ingressos que no estaven malament; el que
feia que la feina es veies agraïda i rentable.
Al mori se mare
va tindre uns pocs anys una mica bojos. Però en els últims es va refugiar a la
poca família que som, e intentar ajudar-nos amb els pocs recursos que li quedàvem al
meu germà i a mi. Últimament les seves úniques obsessions era en que podia ajuda’ns
amb el poc que ell tenia perquè nosaltres poguéssim anar tirant endavant; i la
seva gateta cherry, que cuidava i tractava com si una nena petita fos. Una
gateta que va reculli quan acabava de neixa i que tractava com si fos una
persona.
Les relacions
sentimentals a el llarg de la seva vida van ser totes un fracàs, en par per una mala elecció seva; en part
per la seva inseguretat que feia que moltes vegades la relació es trenques.
Respecta a mi i el que pensava de ell, que
tinc que dir; que era el meu pare i que mel estimava de tot cor, veia coses que ell
feia i no m’agradaven i li fotia la bronca, com ell em deia "no em
cridis"(potser si que li cridava massa, i arè en els últims dies em penedeixo, però es que no i sentia gaire, i tampoc feia massa cas anava una mica per lliura).
Però tot això no feia que el deixes d'estimar de tot cor.
Amb algú conegut em comentat en ocasions que no era una persona del tot clara, Que a ell li deia
una cosa i a mi un altre, i així a molta gent. Crec que això era fruit de la
seva inseguretat, Deia el que ell pensava que quedava be, i així s’estalviava
que el renyessin o trobessin malament el que feia o pensava. Això era una
conseqüència de la seva vida passada, la major par d'ella sota les faldilles de
una mare dominant a la que ell sempre li feia cas. La meva avia al igual que moltes persones del temps de la guerra es va tenir que fer dura per pogué tirar endavant amb els temps
molt difícils que els i va tocar viurà. Per ella el que qui no feia el que ella volia, la resta estava malament. El pare al menys de cara a la galeria sempre li feia cas.
Be no m’enrotllo
mes, amb el que tinc i tenim que quedant-se era en que era una molt bona
persona, Que estimava amb tot el seu gran cor tan a nosaltres els seus fills, com als seus nets. Que mai va fer mal a ningú de forma conscient, i que era el meu pare
al qual jo estimava de tot cor.
Vés amb pau pare, que aviat ens tornarem a retrobar...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada